dijous, 10 de gener de 2019

BONA ENTRADA D'ANY


Després d'un temps amb el blog parat, alguns dels companys ens han insistit a tornar a reactivar el blog, aquest cop pengem la sortida del Josep Domenech i Albert Tiron.

Tot va començar uns dies abans de fi d'any quan ens vam plantejar si sortir de festa com tothom o fer alguna sortida "potent", com a nosaltres ens agrada. Crec que no fa falta dir quina va ser la conclusió. Tot va ser bastant improvisat i ho vam decidir a últim moment (més emoció). Finalment ens vam decidir per anar per la zona de 
Benasque.


Evidentment no vam poder evitar parar per entrar a Barrabes i la situació es va complicar... Ens vam animar i vam ens vam fer uns "auto reis" improvisats. El problema va ser que en sortir estava tot tancat. Encara sort que portàvem provisions de menjar. A les 9 de la nit del 31 de desembre vam posar rumb a Cerler, lloc on vam deixar el cotxe i vam ascendir el pic Gallinero (2728 m). Vam celebrar el fi d'any a meitat ascensió i vam arribar al cim a les 3 de la nit. Vam fer el clot per al vivaç i vam sopar a les 4 del matí. Bona aventura!! Un cel ben estrellat sense cap núvol i un silenci total. Brutal!!


Ens aixequem ben d'hora amb les vistes espectaculars de 360° amb l'Aneto i la majoria de les muntanyes més importants del Pirineu just davant nostre i la vall de Benasque just a sota dels nostres peus. Fem temps, esmorzant un té no molt calent perquè el gas de la bombona estava mig congelat i camí cap avall. Arribats a aquest punt parlem de continuar l'aventura i fer alguna cosa. Els dos sabíem que teníem ganes de barrancs i Albert volia estrenar el vestit sec. Així doncs, el dia dos vam fer els barrancs Chico i Gordo al costat de la població de Liri. Volíem fer també el Liri però va sortir una idea millor, fer l'endemà la Gouffre d'Enffer. Això ja són paraules majors però Albert li tenia moltes ganes i jo m'animo ràpidament. No ho tenia molt clar però al final em va convèncer i el dia 3 ens vam dirigir a la part francesa, molt més salvatge i tancada.



La zona és molt escènica però també molt més freda. A penes hi toca el sol al fons de la vall. Quan ja estàvem preparats per iniciar al barranc van aparèixer més barraquistes amb la gran sorpresa que molt d'ells eren referents nostre en aquest món (Esquiriuelo Pineta, Daniel Planells, Kama Yonga...). Seglars de pura raça. Això indicava que on ens havíem de posar no era molt fàcil. Aquesta gent no va a qualsevol lloc... Vam fer l'aproximació tots junts i després ens vam separar.


Nosaltres volíem fer el tram 1 i 2 i ells el 2 i 3. El barranc se'ns va fer curt perquè vam haver d'abandonar a mitjan tram 1, una de les cordes se'ns va enganxar i la vam haver de tallar. Vam perdre molt de temps intentant-la desenganxar i la nostra temperatura corporal també va descendir. Així que vam remuntar per la mateixa corda fins a una via d'escapament que hi havia just al costat del principi de la cascada. 


Diuen que una retirada a temps és una victòria i així ho vam fer. Molt bona experiència per als meus primers barrancs hivernals als Pirineus i sobretot molt bona companyia!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada