El passat dissabte 7 de març la majoria (alguns amb camper van fer-hi nit divendres) ens vam pegar una bona matinada per ser ben aviat a Alcorisa on ens vam reunir amb José Manuel Ros, membre del club i veí de la zona, que ens va fer d'amfitrió durant tot el cap de setmana.
Després d'un bon esmorzar per agafar forces vam arrancar cap a la sima de San Pedro a Oliete, on ens vam trobar amb la resta de Dinàmics.
Era un dia ben ventós, i si no que li pregunten a la claraboia de la furgó de Joan Sole... Sort de la cinta americana per sortir del pas... Afortunadament la plataforma des d'on es rapela quedava força arrecerada.
Un cop allí va arribar l'hora de posar-se mans a l'obra, per fer tot el muntatge de les reunions, amb la flamant bobina d'Iris 10 a estrenar, i posar-se cadascú el seu equip personal de progressió per cordes.
La sima de San Pedro és un pou de forma acampanada, en el fons del qual hi ha
un llac rodejat d'una zona terrosa amb blocs de diverses dimensions, que daten
del Juràssic. Les seves dimensions són un diàmetre màxim de 85 metres i uns 100 m
de profunditat, des d'on vàrem descendir nosaltres, eren uns 90 m de corda.
Per tal d'agilitzar el descens i posterior ascens, vam equipar dues línies. En
total vam ser vuit els companys que hi vam baixar, alguns altres van preferir
quedar-se mirant i veure com traiem el fetge en pujar... comptàvem amb
diversos walkies per tal de
comunicar-nos entre pou i plataforma.
Arriba l'hora de començar a baixar i Ros ens deixa clar que ho hem de fer a poc
a poc i sense pausa per tal de no cremar la camisa de la corda, "els
piques a la pujada, en baixar amb cap". Per a molts de nosaltres serà el
ràpel més llarg fet fins ara, el fem tots amb l'Stop.
A poc a poc arribem els vuit a baix, ens fem la foto de grup i sense perdre
temps comencen a pujar els primers. Anàvem pujant per parelles fent una mica de
"pique" a part que ens
cronometraven i Ros apuntava els temps, però no ens els diria fins més tard.
Dues hores després de començar l'ascens ja érem tots dalt. Llavors vam
recollir, amb molta paciència per part de Piotr i
Joan Ramírez tornant a enrotllar els 200 m a la bobina.
Un cop als cotxes vam anar cap al "Embalse de la Cueva Foradada". On vam menjar el que cadascú portava, més uns bons ous ferrats de les gallines de Ros, que els anava cuinant per a tots, i per finalitzar l'Isma i la Mercè van fer tres cafeteres perquè en pogués beure tothom.
Després de pujar a veure el pantà ens vam acomiadar dels que l'endemà no venien i cadascú va fer camí cap a casa o l'allotjament reservat.
Diumenge al matí vam quedar a Ejulve, per anar a la Cueva del Recuenco. Es van unir dos espeleòlegs de la zona i dues promeses de la cantera, Andrea i Chuse (fills de Ros), fa goig el bé que es mouen per dins les coves. L'entrada a la cova es va endarrerir a causa de problemes per aconseguir la clau (es requereix permís), però finalment la vam aconseguir...
Van ser gairebé 5 hores per dins, passant per totes les galeries i gateres que hi ha i fotografiant les seves boniques formacions. Cal destacar la sort que vam tenir que Ros ens fes de guia, ja que si no la coneixes, algunes de les seves circulars són gairebé impossibles de trobar.
En sortir vam fer un mos allí mateix i seguidament ens vam acomiadar fins a la següent, no ens imaginàvem que el cap de setmana següent estaríem confinats i tardaríem a tornar a poder fer activitats de les quals tant ens apassionen i omplen de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada